el nadador en el mar secreto

L'any 1975, Kotzwincle i la seva dona, en la seva casa illada, relativament lluny de la ciutat, esperaven el naixement del seu primer fill amb total confiança. Contra tot pronòstic, el nadó va morir pocs minuts desprès d'un part normal, fent-se ell carrac de l'enterrament. Un cop passats els primers dies, ofegat per la pena va escriure d'una tirada aquestes poques pag. plorant tot el temps. Al poc, el va va llegir el seu editor. Publicat i esgotat ràpidament. Fins l'any 2014 va quedar en l'oblit, i l' escriptor Ian MacEwans, en un llibre seu, en paraules de la protagonista, hi ha un comentari prou seductor perquè els lectors el demanin en les llibreries... I aqui el tenim. L'editorial Navona, treu cada trimestre un llibre en la col·lecció Los Ineludibles. Kotzwincle te una trajectòria molt important en narració infantil i juvenil i ha fet guions o adaptacions per el cine. Es una impressionant historia d' un dolor intim i profund, que destil·la amor i tendresa. 

"Los brazos d'aquellos arbolitos tocaban la caja i dejaban caer algunas agujas i unas pocas piñas diminutas" I amb aquesta frase acaba el llibre i sentim la alliberació en les petites pinyes i les poques agulles que cauen sobre nosaltres. Realment és un llibre Inelidible

La sega, Martí Dominguez

http://mas100libros.blogspot.com/

L'escriptor Marti Dominguez compra una casa al Maestrat, i intueix el que va ser viure en aquelles terres un cop acabada la guerra civil espanyola. Masos aillats, amb poques mans pel treball, i els habitants de la zona entre dos focs, la guardia civil i els maquis. En aquesta historia, també Historia, els maquis al natural, perdedors, sense mitificacions, amb idees fortament arraigades anarquistes o comunistes, i de difícil convivència entre ells mateixos, i en front la guardia civil, amos del territori, caçadors oficials dels primers i en mig, la gent dels masos, que han de sobreviure entre els dos fronts. L'historia l'explica un nen petit, que veu que el temps s'emporta una part d' ell mateix... Un tema poc explicat malgrat els anys passats i que indica les ferides que ha arrastrat la gent. Altra vegada, historia. El text perfectament treballat i perfecte en l'us del llenguatge de la zona.

Svetlana Alexievich

Svetlana Alexievich va nàixer a Bielorússia,  una terra sotmesa a tothom que posava en ella la seva bota de conqueridor, païs on el punt més alt te 300 mts. amb molts llacs i lluny del mar. Svetlana sembla una dona bella i bona d'ulls extremadament blaus i amb un posat d'atendra-entendra, d' escoltar, i baixarà a l'arena per recollir els sentiments de tots aquells que van creure en la força d'un mon nou i una impossible utopia. Per tota aquesta obra immensa li han donat l'any 2015 el Premi Nobel, que no paga la sinceritat, l'esforç, els ideals del ciutadà que, sí, ha patit, ha mort, ha passat fam.... pèrò tampoc li agrada el que ara és troba.

"La perdua de l' home roig" on diuen que els van ensenyar  la lluita, i  van creure en ella, i en el demà que no arribava, i  en la gran bandera roja per sobre el dolor i les injustícies. Llegim Historia parlant dones i homes d' edats disparts, diferents professions, dels sistema d'habitatge, cuina única per tots els veins, dels bons moments, peró també de la por, de l'esperança i de la traició. De la música, les lectures, dels trasllats, de les misèries.

"La dona en la guerra" ens fa mal el cor quan expliquen el que va significar per elles, la-les guerres. Als 14 anys van anar a lluitar en la segona guerra, moltes encara no tenien la menstruació, no las volien els soldats, es tallaven les trenes la darrera nit de dormir a casa. La vida passava sense coneixer la tendresa, el amor sense carícies... conduint tancs, .... i  les violaven.

"Los muchachos del zinc" Els van portar a una guerra sense dir-lis res de res. Les mares rebien els taüts de zinc. Moltes van anar a buscar-los als camps de batalla, no es creien el que els deien....

"La pregaria de Xernobil" També l'engany, el xantatge.

Escoltem les paraules del poble, dels lluitadors, dels ressentits, dels enganyats, dels nostàlgics.

Un tros d'historia en carn viva, en cap moment per fruir, però per deixar el llibre una estona, respirar i seguir. Per entendra,  si això ès possible, com un ideal es pot convertir en el pitjor dels somnis. 

Una gran dona, una gran i fidel "escriba" Svetlana Alexivich.

Dios muere a orillas del Nilo, Nawal el Sadawi

Nawal el Saadawi va néixer l’ any1931, en una petita ciutat, Kafr Thala, de difícil pronunciació, a tocar un riu ample, bell, mític i de color especial, el  Nil, prop del Caire. Del moment que Nawal Saadami va anar a estudiar medicina a la capital, (psiquiatria) intuïm que el seu estatus familiar i social era per sobre de la mitja.  Per les seves idees avançades sobre la condició de la dona, que la va portar a l’acció activa, la seva vida no ha estat, per dir-ho, fàcil, si no més aviat complicada i moguda, i entre les mogudes, trobem l’estada uns anys a la presó, la prohibició dels seus llibres, la destitució sistemàtica o impediment a càrrecs públics de responsabilitat, i a situacions que han posat en perill el viure del seu nucli familiar, com el  divorci imposat pel  govern, encara que fos sobre el paper. Receptora de diferents premis i distincions, la seva narrativa ha estat per la igualtat de gènere, llevat de dos llibres. El primer  “La dona que buscava”  que s’enfonsa en la cerca de la pròpia identitat en una societat ja tecnificada i  l’altre “Dios muere a orillas del Nilo” que ho fa en les tenebroses arrels del poder,  fins a identificar el que impedeix l’avanç de la seva societat. Dos llibres que és poden considerar d’ahir, avui per suposat i esperem per un demà millor

“Deu mor a la riba del Nil” es un llibre on la calor, la pols, l’aigua fosca, les olors, els dolors, les injustícies, les supersticions conformen la vida d’un poblet sense nom, també regat pel Nil. La vida passa, com el riu, les cases, arrenglerades o no, l'aldea es opressiva, les dones i els homes traginaran l’ aigua, darrera de la búfala fins l'aigua i tindran la pell esquarterada pel sol i la sequedat tot just néixer.

Tres Homes es reuneixen cada dia a l’ombra, senzillament miraran, fumaran, xerraran, de tot i de res, amb la seguretat de la impunitat que els hi dona la paraula d’Ala en front d’ aquella  gent esgotada, famolenca, explotada. El Batlle, el Cap de la Guardia del poble i el Jeque de la mesquita. Per la gent jove el futur es incert, el amor sorgeix en silenci. I el final, explosiu, inesperat, però racional i real, Deu mor a la riba del Nil.

Es un llibre que es lent i pot ser dur... per en acabar-ho, un final extraordinari, em trec el barret....

La ruta dels almogàvers

La crónica de Ramon Muntaner ha servit com a guia i base per aquest llibre de Francesc Puigpelat, un recorregut per els 6.000 Kmts que van fer el almogavers sortint de la bónica i esplendida Estambul fins Atenas.Quatre crònistes, van fer la resenya de la seva epoca, la més llarga la de Ramon Muntaner, que la va fer entre l'any 1325-1328. Els altres tres van ser, Jaume I, Bernat Desclot i Pere El ceremonios, que la va dictar.

Les cròniques es van escriure a major gloria de qui les encarregava, dirigides cap els líders o governants que arrivarien al poder, i estan carregades de patriotisme i fe en Deu, que sempre, com li correspon, està al costat de la llei i l'ordre, cosa que tenia arrelat Ramon Muntaner, la fe i devoció inamovible en Deu i la lleialtat al seu Senyor a prova de foc.

En el títol del llibre sabem ja el que llegirem.  Un recorregut de 6.000 Kms, per els llocs “on es condensa més historia del món” ens parla de “viatgers o escriptors que hi han tingut relació” i ens cita les frases de Josep Pla i  Joan Fuster que van dir, “el llibre més divertit de la literatura catalana” i el segon, “ el llibre d’aventures més excitant, més irresistible, de tota l’ edat mitjana europea”, i l’autor, Francesc Puigpelat diu en el pròleg “em donaria per ben pagat si aquest volum pogués induir  a un lector a la lectura de la Crònica de Muntaner” i per acabar afegeix, “ és un llibre que sense renunciar al rigor, vol ser divulgatiu i divertit”

El llibre,  molt bé documentat  ens porta de la ma des de  la bonica Constantinoble, ara i abans, fins a Atenes. Una pila d’anys, de territoris assolats, de matances, de robatoris, de manera de viure, de "Ferro Ferro" de crims, mercats d'esclaus, ambicions (el leitmotiv de Roger de Flor, deixar de ser l’ expulsat de l’Ordre dels Templers, un ningú), 6.000 Kms. d’història, de la qual no ha quedat pràcticament ni la memòria en aquells territoris de l'Orient, però els mercenaris tampoc van sortir de rosetes. Escrit amb realisme, amb un sentit  irònic que ens fa somriure,  acaba amb la frase del gran hel·lenista  Rubiò i Lluch (1856-1937), “El penó de les quatre barres, que s’havia enlairat gloriós en els baluards del famós Castell de Cetines durant 70 anys, fou arriat per sempre més” 

Un llibre per a qui li agrada viatjar, saber i a partir d’aquí, com diu l’autor començar a indagar.....

junichiro tanizaki

Junichiro Tanizaki va néixer al Japó, a la ciutat de Tokio el 1886 i mori l'any 1965 a la mateixa ciutat.  De família benestant, comerciants, aviat els hi va canviar la fortuna i tingueren que espavilar fins que la sort els hi va canviar. Tenia 22 anys quan pogué inscriures en el Departament de literatura de la Universitat de Tokio, on desprès esdevé professor. Va viure el canvi brutal de la societat japonesa, que va culminar amb la pèrdua de la segona guerra mundial i amb l’ocupació americana. Considerat un gran escriptor, premi Novel, els seus llibres estan en el paradís dels clàssics i reeditats periòdicament.

“L’ elogi de l’ombra”  escrita l'any 1923, sintetitza la seva visió de destrucció cultural i mil·lenària de la vida nipona. “L’elogi de l’ombra” un petit llibret parla del matisos de la vida en el Japó, on la modernitat amenaça sèriament el ritme de vida de la classe benestant i de la noblesa. L’ombra, negativa en el mon occidental, dulcifica l’entorn, fent-lo més ric i harmoniós, mes sua, mes relaxant, mes espiritual i la llum brillant i blanca de l' electricitat, signe de la nova societat occidental conforma la vivenda, las finestres, i el sol il·lumina de ple,  fent els objectes plans i la calidesa dels colors en harmonia desapareixen. 

"La clau" , 1956 i va ser un revulsiu, per la societat japonesa, que es regia sota el domini americà, però la valentia, les ambivalències i el tractament del sexe va sobreexcitar a la societat de tot arreu. L’ historia de la parella amb sensibilitats divergents, (sembla ser inspirat en part en el seu propi matrimoni), on el rol sexual dels personatges, els secrets que guarden i les manipulacions que pateix la protagonista,  fan de "La clau" un llibre que sorprèn hores d’ara, i la societat occidental, tan complexa i diversa, tan tolerant i laxa, encara es neguiteja llegint-lo. 

I hem deixat pel final "El tallador de canyes" escrit el 1932. Una joia pels sentits. En la primera part un pare de família decideix anar a veure el pleniluni un nit de tardor, en un determinat lloc, una mica allunyat de la ciutat. Puja a un  tren que el deixa relativament a prop del riu on agafarà un transbordador, però ha de fer un camí a peu i rememora el Palau majestuós, avui en ruïnes, les cases benestants amb grans i perfumats jardins que deixaven sentir delicades melodies, i dones d' especial bellesa o elegants cortesanes recordaven un passat llunya, i en aquell punt solitari, abandonat, un punt degradat, mentre espera el transbordador, un home apareix entre les canyes i sota el reflex que fa en el riu la lluna plena, explica, veritat o no? una bonica i romàntica historia d'amor.

Una  bonica i romàntica historia d'amor on el destí final del glamour, com en tots el amors extrems, es diluir-se entre els canyissars.

el balcon en invierno

Luis Landero va néixer en Alburque, Extremadura l’any  1948. El llibre es un apropament al passat de l’autor,  de la seva infància i adolescència en el poble fins el trobament amb el seu particular camí en la societat de les presses, en 1001 treballs monòtons i insòlits, i a través d’un llibre en l’aparador d’una llibreria de Madrid cap els 16  anys.

En el llibre ens mostra el  mon rural desconegut per els descreguts urbanites, en tota la seva riquesa humana i cultural, hores d’ara desaparegut.

Ens parla d’una infància feliç, i ens parla de les gotes d’amargor que imposen en major o menor grau els adults als menuts, i la felicitat son moments daurats en llibertat, sota el sol o la pluja.

Ens parla de la emigració, ....uns tancant la porta de la vella casa, sense res més que les seves mans, i d’altres liquidant el patrimoni (el capital, ens diu) en busca de la nova vida, a la capital. Tots ells amb una valentia increible.

Tot ho diu sense nostàlgia, amb gran amor i afecte, i coneixem els seus estius, els seus neguits, les seves paraules màgiques, els llocs on ni hi caben els semàfors, sentim el brunzir dels insectes, les olors,  el gust del pa.... la vida i la mort.

Un llibre on la memòria pren el seu camí i ens pot  fer més generosos..

Nota: En internet hi ha sobrades entrevistes a Luis Landero molt interessants

l' amiga genial

Elena Ferrante ningú sap si es ella ... o ell... i dient ningú... es ningú, llevat clar de l’editor o representant.

No és la seva primera obra, esta tenint un gran èxit, per diferents motius al meu entendre. Es un  best seller,? Si¡, per les ventes. Hi ha qui el llegeix d’una tirada, encara que d’altres potser no passen de la pag. 50. 

Primer té la lletra gran, el paper és gruixut, el que fa que les moltes pagines que te quedin reduïdes. Només té una línia narrativa, clara, la de les dos protagonistes en el període dels anys de post guerra, quan la dona tenia clar el que s’esperava d’ella en un estrat social difícil de sobreviure, fins uns 40 anys endavant.. Es Nàpols,  però podria ser qualsevol dels països del sud d’Europa i no  tan sud .  Els personatges masculins, giren en torn de les dues amigues. I les vides d' ells estan reduïdes al que s’espera d’ells, (macles) 

 Aquest llibre acaba en un moment crucial, igual que els finals de capítol dels serials farà correr ca a la llibreria o assaltem a qui ens el pugui prestar, i així el tercer i el quart, on acaba la historia.

Puc dir que es fàcil, enganxa i pots quedar tocat...  per moltes coses que descobrireu.....

calle de las tiendas oscuras

Patrick Modiano va néixer de pare grec i mare belga. Va construir-se la vida, marcat per les llargues absències dels pares degudes a les respectives feines de tots dos i a la mort prematura del seu germà. No tinc  ni idea si aquesta soledat de la que parlen el “ressenyadors” va influir en la seva obra, però estem davant una gran obra literària, que entre els molts premis rebuts té un Goucourt i més recent el Novel. 


Guy Roland, el protagonista, es un home que no te passat y el dia que es contractat a l'agencia de detectius del  generos baró von  Hutte, per ell comença una nova vida. Quant vuit anys després, l’agencia tanca, Guy es veurà amb forces per anar a la recerca de la seva identitat perduda, i ho fa a través de petites informacions, lleus records, semblances físiques en antics retalls de diaris o fotografies esgrogueïdes, números de telèfons en pagines polsegoses de vells temps, seguint sempre una tènue i perillosa línia vermella, on com fantasmes difuminats circulen ser humans fugint d’alguna cosa que els amenaça. Guy Roland va perdre el passat per sobreviure, i Modiano ens parla de la fragilitat de la memòria, i ho fa amb tècniques literàries  innovadores en els anys 70. 

Llegint el llibre, jo veia les escenes en carrers estrets, homes pujant fosques escales amb abrics llargs, foscos i envellits, interiors mal il·luminats, necessiitat de fugir, dits tacats de tabac i por de recordar. Un llibre d’avui i demà… segur.

LA LEY DEL MENOR

Ian Mcewan, es un escriptor angles que sovint parla sobre dilemes personals que generalment ha de solucionar qui els pateix, hi ho fa de manera concisa, elegant i sense floritures. Entre els seus molts llibres tenim Expiacion i Chesil Beach.

En la ley del menor, Fiona Maye, jutge de família, amb ampli currículum, dona d'uns 60 anys, es troba en un moment on el seu matrimoni sembla que trontolla, per uns desitjos del marit. La solució es ràpida. El marit fora i canvi de clau de la porta a l'instant.

En el terreny laboral, es  troba en la tessitura d'escollir la justícia del menor o seguir els dictats de la fe. Un adolescent, pròxim als 18 anys, educat en les normes dels Testimonis de Jehova, necessita una transfusió que li permetrà viure, però aquesta actuació es maligna per la seva església. El llibre ens fa reflexionar sobre si hi ha prou amb la justícia, ja que comportaments específics que tanquen a l'individu i no li permeten conèixer la diversitat, no n'hi ha prou amb una transfussio, s'han d'obrir portes i mostrar nous camins on un pugui agafar-se amb seguretat.

La part sentimental està tractada molt a l'anglesa, elegantment, i bé. Un bon llibre, que és llegeix rapit.

EN LA ORILLA

Si hem llegit "Crematori" sens falta hem d'anar a comprar "La orilla" escrit uns anys més tard. En Crematori l'autor ens explica la "bombolla", i en "La orilla" ens diu com va ser la gènesis de la crisis, que va portar a la degradació humana de la gent de la zona, de la dignitat i del respecta, a la perdua de l'entorn, dit ara, medi-ambient, perquè tota la degradació del paisanatge la recull el paisatge, en aquest cas, el marjal, la llacuna,  on abans l' Esteban, el protagononista, anava a pescar de petit amb l'oncle, convertida ara en un fangar d' aigues pestilents i fosques, un cementiri. L' obra parla de somnis trencats per perdua del control de la pròpia vida o per ambicions desmedides, enveges, traïcions, mesquinesses. El relat es dens i acid. Llibres per reflexionar sobre un passat tèrbol i una lliçó d' historia.

CREMATORIO

Rafael Chirbes va néixer a la Vall de Valldigna l'any 1949, i ens va deixar fa poc temps. Amb Crematori i amb  La orilla, ha demostrat no nomes un gran domini del llenguatge, sinó que ha fet una autòpsia d'uns anys d' una zona concreta del seu país, i ha treballat com un veritable historiador per no deixar res a l'aire. Crematori exposa  la corrupció al nivell més alt, polítics, empresaris, mafiosos... i  violència. I en el centre està Rubén, l'empresari que ha de preocupar-se'n del funeral i cremació del seu germà, l' unic que ha quedat al marge d'aquest mon de destrucció per tal de tenir la bossa plena.  

Està escrita en capítols, on cada personatge, independenment ens deixa veure les seves foscors o els seus clars-obscurs. Si algú te interès en conèixer el que ha estat la bombolla, aquest es el llibre.

La TVE ha fet una serie d'una qualitat excepcional, tant per la trama, (esta basada, amb respecte i rigor) com l' ambientació i el treball actoral. 

El algoritmo de Ada

 

  

 El algoritmo de Ada hauria d’haver estat escrit cap a finals del 1800 i ara sabríem exactament qui va ser aquest personatge d'intel·ligència excepcional. Ada forma part d’una llarga llista de dones que hi han posat l’enginy i els coneixements en el món de la ciència, i han estat desconegudes o ignorades per un sector important de la societat masculina de la professió.
James Essinger va escriure aquesta biografia l’any 2013, on de manera clara i concisa, que és d’agrair, ens va narrant el viatge d'Ada Lovelace cap a la ciència matemàtica i a la seva plena implicació en el treball d’investigació, que serà desestimat com a tal pels estudiosos de l’època, i reconegut 150 anys més tard per la NASA com aportació decisiva per l’existència de l’ordinador.  Ada Lovelace, va heretar el geni del seu pare, única filla legitima de Lord Byron. Serà encaminada amb mà fèrria cap a les matemàtiques per la seva mare, Lady Byron, que va abandonar domicili conjugal tot just quan la petita Ada tenia un mes. Seguirem el llibre i la trobàrem molt jove, amb el matematic Charles Babbage, que li va "presentar" el seu projecte, la màquina del pensament o màquina analítica, una calculadora que ella soleta, sumava, restava, multiplicava, dividia, feia arrels quadrades i alguna cosa més. Ada, va ser esposa, va ser mare i va ser investigadora. Morí a 36 anys i la seva mort va ser molt dolguda per la bona societat britànica, i en la ressenya hi havia l'afegitó que havia estat "ajudant de..." 

La NASA, va dedicar a Ada Lovelace,... un dia del mes d’octubre...
 

És un llibre molt interessant, fàcil de llegir per a qui interessa l’HERstory i per aquells amants de conèixer la prehistòria de les màquines que ens fan més fàcil la vida, James Essinger, gracies.

frankestein

Frankestein o Prometeo encadenado

La narrativa romàntica apareix a Anglaterra davant grans canvis polítics, socials i econòmics, a partir de finals el 1700 cap endavant, fent camí a través d'Europa, fins arribar a Amèrica. Te uns condicionants que podrien ser: l'home en front una sèrie de fets que apareixen donant forma a l’acció, uns sobrenaturals, d'altres misteriosos o terribles, en una natura, ara salvatja, ara idílica, però sempre excessiva, en castells o casalots gòtics sovint ruïnosos, amors equivocats i d’altres no trobats, de cementiris, d’ homes i dones malvats i d’homes i dones d’una bondat extrema, en resum d'emocions desbocades.

Parlem d’ un dia de tempesta, en una casa a prop un llac ginebrí, Mary, el seu company, el poeta Percy Shelley, lord Byron, Polidori i la germana de la Mary s’avorreixen aquella tarda humida, i es repten a escriure un conte. Només dos l’acaben, la Mary Shelley i Polidori. Mari Shelley que ha begut en les fonts d'Homer, Milton (El paradís perdut) entre altres, fa una història de supèrbia.

Frankestein és un llibre especial. Escrit per una Mary Shelley de 20 anys, i editat cap l’ any 1817. L’escriptora, filla d’uns pares especials, va viure en un context social especial. Valenta, culta, provocadora, ens parla, en aquest llibre, del Dr. Frankestein, del seu afany per conèixer el cos humà a través de les primeres disseccions, amagades, però ja no tant, d'experiments químics i físics, que marquen la línia divisòria entre l’alquímia i la màgia. Frankestein crearà un super home, pel qual la humanitat celebrarà la seva obra... Peró Frankestein no té el dit de Deu, i el resultat és el  monstre a la vista del qual fuig espantat, deixan-lo a la seva sort. Més tard no podrà suportar el pensament de la seva creació i cercara la manera de de desfer-se'n d'ella. L'autora parla de la desesperació dels dos fins el moment de la trobada cara a cara,  on el mostre li retreu a Frankestein  la soledat que sent, el rebuig, la incomunicació, la infelicitat, i del sentiment de venjança que va naixent en ell. El paisatge, a través de les estacions de l'any ens acompanya. ¡Bona lectura!